Bilingüisme radical

Anant per la nova circumvalació d'Alcoi podreu veure plaques com aquesta. Respecte allò del bilingüisme que alguns tant proclamen...però no cregueu que açò és passar-se'n???

 També em preguntaria perquè això del Muro DE ALCOY" , com també, el alcoi (NORTE). Collons però qui escriu els indicadors de tràfic??
(preguntes sense resposta...no s'esforceu...)

Tant prop de sa terra...

L'illa de Mallorca. La separen quilòmetres de mar de nosaltres, però la tenim tan a prop... Tot i semblar anar-te'n als confins de l'Europa profunda amb els de Ryanair parlant en anglés, aterrem a Palma. La Terra dins la mar, eixa que recordem quan cantem allò de " terra endins, mar enllà...". Molins de vent entre les indústries recents i una sensació d'estar en un lloc tant pròxim que et parlen com a casa. Això sí, amb un accent ben curiós. Són aquests els que diuen Sorabaixa, en compte de vesprada, i vesprada en compte de nit... els que lleven l'ultima lletra de moltes paraules, i que es senten ben arrelats al lloc on viuen... tant que un menorquí se sent com un foraster a l'illa de Mallorca. No cal identificar-te com a valencià. Ja ho saben en sentir-te dues paraules. Tot i això tenen la sensació generalitzada de que som els dessertors de la pàtria. Els que ens separem malgrat l'estreta connexió. És la imatge que donem, la que transmeten els "nostres" governants. En trobar-nos un grup de balls folkòrics es sorprengueren de que parlàrem català i afegí "vaja llavat de cervell que està fent-vos Camps". Vaig haver-li de donar la raó.

Bé ,a banda d'estes questions el viatge fou magnífic. En quatre dies donà temps per recórre's l'illa amb autobús de nord ( Formentor , Pollença i Alcúdia) a sud ( Port d'Andratx), d'endinsar-nos en la serra de Tramuntana per descobrir Sóller i el seu fantàstic entorn natural, de banyar-nos en una cala no massa inhòspita i passejar-se pel centre històric i pel marítim. La gent molt diversa: natius del rotllo, de vessant revolucionària amb frases com " mort als guiris";  els guiris pròpiament dits ixits de baix les pedres, conductors d'autobús amb mala llet: "que lo dejes ahí coño!","si quieres te dejo en medio de la carretera",o " id subiendo i vosotros os esperais al final i os sentais en el suelo...",jajaja. Tot una experiència, destroyer total eh Marina! jajaja :) Tornarem!!!

De vacances!

I sí, arribà el "parèntesi" d'aquest curs, temps de menjar mona, saltar a la corda i fer totes aquelles coses que no pots fer els caps de setmana. Tot i la derrota del Barça, les vacances comencen de la millor manera. Uns dies a València amb els amics, un dinar típicament Pasquero i cap a Mallorca!!

Això sí, esperem que millore l'oratge!! Creuem els dits! :)

Carrasca d'esperança

A l'igual que les primeres plantes que renàixen a les nostres muntanyes he descobert la primera i única carrasca que de moment ha mogut en el meu planteret, iniciat el passat octubre...Tota una alegria, un senyal ecoratjador i visiblement esperançador. Tot és questió de temps amics!!

Temporada d'estrenes musicals!

 Manel, Obrint Pas, Antònia Font, Pau Alabajos, La Pegatina... Noves melodies dels músics en català que refresquen els nostres oïts!

Arriba l'última remodelació del meu blog després de 4 mesos parat. El meu temps lliure no és massa esplèndit, però agafe uns minuts de davall les pedres per posar-me al dia. Han passat un cabàs de coses que és impossible descriure ara però sí nomenar.

Les festes del barri de Sant Antoni Abat 2011, pel gener, acabaren magníficament, tot i el recel que li vam agafar al foc els veïns d'Ontinyent. Així i tot, hem de seguir. I a l'any que ve molt millor ,perquè... he sigut elegit fester de les festes de l'Ermiteta per al 2012!! L'eufòria ja ronda pel meu cap així com una infinitat de coses que podria proposar .

L'atmosfera política en canvi està bastant més espessa. La barbaritat mediambiental de l'alta tensió està a punt de realitzar-se mentre la societat es mobilitza bé amb manifestacions, pancartes als carrers i per les xarxes socials. Alguns diran, eu! si la llum la gastem tots!, i jo dic, per primera, els principals beneficiaris seran els turistes que s'apinyen a la costa, i per segona, de quina manera uses tu la llum?? la clau és l'estalvi energètic ( i de costums), gastar menys energia en compte de proporcionar més i més... Si l'únic moment en que l'oferta de llum resulta insuficient serà només quan arriba la fira, i disculpeu, però no em feu dir el que preferiria...

I la TV3, altra què tal. L'actitud autoritària ,dictatorial i censuradora de Camps mereix les reaccions de la gent allà on va. Perquè està a uns nivells exagerats, com també ho està la crisi econòmica i mediambiental: els conflictes internacionals, el terratrèmol del Japó i la posterior alerta radioactiva de Fukushima són aspectes que eclipsen en termes universals, però que ací no eviten parlar de l'ultim incendi, altra vegada a la nostra comarca, entre Benicolet i Ròtova, que sumats al de setembre, fan de la Vall d'Albaida un territori ferit i ben fotut.

Les imminents eleccions mereixerien una forta sacejada donat el panorama...però ací un no es fa massa il·lusions... És moment en que el govern tira mà de la seua típica arma d'emergència : demostrar el seu fals arrelament valencià que no ha transmés durant els 4 anys de legislatura i que ara comprimeix en un mes. I en castellà.

A pesar d tot, cal seguir disfrutant al màxim el temps. Viatges, festa, muntanya, ball, dolçaina ... al cap i a la fi és el que ens queda, el que ens fa feliços i el que ens permetrà sobreviure!! A tots i totes que es submergiu casualment en aquest amagatall interactiu i llegiu fins el final, gràcies i benvinguts!

El Bou en imatges

Un any més, la festa del bou espectacular! rara vegada es veuen els carrers d'ontinyent tan plens com aquests dies!

concentració per l'amor a la nostra terra

Demà a Ontinyent s'ha organitzat una concentració per reivindicar la ràbia i el dol que sentim pels incendis del mes passat; tot i que és un dia entre setmana i sentint-ho molt no podré acudir, al igual que tots els que estudiem fora... De totes formes, anime a tots aquells que puguen a que vajen!

Un conte per no oblidar

Un mestre contava fa temps als seus alumnes una preciosa història sobre dos amics ben distints que es volien moltíssim, en vers i en valencià. Aquest home transmitia als seus xiquets la seua saviesa en el camp, exactament en el Pla, on hi havia esparcides velles alqueries.

Després de molt de temps, l'unic alumne que recorda aquell conte viu al Barranquet. Un home amb una extensa família, i el qual narra aquella història als seus néts des de ben menuts per a que no l'obliden. Aquest home és Rafael Galbis Ferrero, el meu iaio.

Feia temps que no el recitava, però avui, pensat i fet ens ha demanat la seua atenció:

LES SABATES NOVES

En un poble de València,

alegre com son tots ells ,

a la porta d’una casa,

que quasi un palau pareix .

A poqueta nit, es troben

de conversa dos xiquets.

Des de dalt del portal ,u

l’altre des del rastrell:

El del portal és Tonico

que l’amo de casa és ,

l’altre que de res és amo

és un bon amic, Goriet .

El Tonico porta un traje ...

que haurà costat molts diners .

duu un coll bordat a màquina

tant blanc com la neu

i porta unes sabates noves

que es veu la cara en la pell.

Goriet va fet una llàstima

no porta més coll que el seu

que el que duia en la camisa ,

temps fa ,desaparegué .

Duu uns pantalons a pèntols

i en la cinta duu un cordell

que pareix una llisera

però no es lo que pareix,

el cordell es una fona

que el xiquet es molt traviés .

Duu una xupa vella i llarga

que no la feren per a ell

xopetinet , no en porta

que no en té de xopetinet,

duu un parell d’espardenyes

una de cada parell .

Motius tenen per voler-se i

es volen els dos xiquets .

Que en el món hi ha xocolate

per Tonico ho sap Goriet

sap que hi ha codonyat,

pastes de moltes lleis ,

perquè en ell partix Tonico

del que li donen a ell.

En canvi Gori li porta

mores negres d’esbarzer,

caragols cristians, xonnetes ,

esclatassangs, i bolets.

I si no li porta fruita,és

perquè fruita no en té

i no es capaç de furtar-la

ni per als altres ni per a ell.

Però el niu que en lo Calvari n’hi ha

dalt el cop d’un xiprer

aquell niu de cagarneres

que sap Gori i ningú més

ha de ser per Tonico

en quan tinga pardalets,

així li ho ha promès Gori

i complix lo que promet.

Li promet defensar-lo

una vegada contra tres

i a Tonico no el tocaren

els contraris, però a ell

el senyal que en lo cap porta

un rotgle sense cabell,

és la senyal de l’assany,

és la senyal d’un trinxet.

Tots els dies

quant és hora d’anar a l’escola

apareix de sobte pel cantó

soltant un xeulit molt ferm

pues sapiau que Gori xiula

com la màquina del tren.

Tots els teularins ,que busquen

molles de pa pel carrer

oint el xeulit de Gori

alcen el vol al moment

pues saben que va , xiulit

i pedrà , tot a un temps.

I que Gori té un atino

que ni el de Guillermo Tell.

Baixa Tonico i a escola s’en van

els dos del bracet

per lo camí casi sempre

algo que passa es veu

de les bolxaques de Tono

a les de la xupa de Goriet.

Que si no ompli les bolxaques

es per lo grans que les té

i es veu baixar a Tonico

mentre fa este tracalets.

I si Gori no l’abraça,

no és que li manca el voler

és, per no embrutar-li el traje

de lo brut que el porta ell.

Però el mira en carinyo

del goig i de l'agraïment

en seus ulls sargateros

n’hi ha una mirà que és un bes

i com se’n recorda del dia

que li feren el trinxet.

Motius tenen per a voler-se

i es volen els dos xiquets.

Però escoltem el que diuen

que es com millor ho sabrem:

- Que botes més noves portes!

- Hui les estrene redell!

- Que tu no has estrenat mai botes?

- Qui jo? Ni botes ni res.

- Pues en ixes espardenyes ,

aniràs molt malament...

Lo que vaig de mal Tonico...

encara no ho saps tu be.

A demés , no son germanes,

ni cosines, que han de ser?

Esta dreta es de ma tia,

i me ve gran , un poc només... ,

l’esquerra em ve xiqueta ,

i és del xicón del ferrer,

me la donà l’altre dia ,

barata manxar per ell.

Les dos tenen les soles a banderes...

- Ai Goriet !

- ...I quan camine, em punxe,

en les pedres del carrer,

i he d’anar mirant a terra,

com aquell que ha perdut...

Redell !, que bé s’anirà en sabates...

- Vols tu estes?

- Que bromes tens Tonico.

- Veges, provote’n una .

- Vinga va, no gastes bromes...

- Veges home. Veges si te venen bones.

Be home be, vinga , me la provaré.[...]

Saps que m’estan de primera?

- Ni fetes aposta, Goriet.

- Pos demà tindràs tu botes.

- I com t’ho faràs?

- No ho se...diré que em venen estretes ,

que no vull portar-les més.

- Et venen estretes Tono?

- No home, no. Em venen bé ,una

mentida a la mare ...

- Per mi no la digues rei ,

si té que ser amb mentires

no vull les botes

Tonet.

- Pues sense botes et quedes...

- Pues em quede tant content.

A la mare una mentira ,

deu ser un pecat molt lleig.

Jo a la meua , si en tinguera ,

no li ho diria per res.

- Bueno Gori , tindràs botes.

- Lo altre queda en conter meu.

Tonico a la seua mare moltes mentires li

deia però a l’endemà tenia sabates noves

Goriet .I de segur que ixes mentires no les

pendrà en conter meu.

Imagina un país...

Imagina un país on tot és verd, amb boscos de veritat d'arbres de diferents espècies i de 20 metres de tronc, conills i raboses, molses per tot arreu...Un país on es respira aire pur, amb l'ambient absolutament net, amb multitud de llacs que semblen mars emmig la terra. On l'arquitectura es fussiona amb la natura i la respecta. Un país on hi ha un autèntic civisme i els pobles i ciutats estan impecables. Es tracta de l'Escandinàvia: concretament del sud de Finlàndia que vaig visitar amb un grup de 56 persones de l'escola d'arquitectura de València aquesta setmana passada .Realment una passada!


Hem vist moltíssim, tant d'arquitectura com de natura, des de Helsinki fins Jyväskylä , hem assistit a activitats culturals, hem tastat el menjar autòcton com també s'hem comunicat amb gent d'allí, i fins i tot alguns ens convidaven a passar. També hem suportat un fred atípic en les nostres terres a hores d'ara i un oratge bastant peculiar...
Aquest viatge ,a més ha servit per conéixer molta gent del grup, i passar-ho genial! Tot açò i molt més ha sigut Finlàndia, que quedarà per sempre en el cor, i qui sap en un futur potser torne per allí.

Festa del Camí dels Carros

A finals d'estiu es celebra potser la festa més humil del poble, la del Camí dels Carros, que tot i ser un carrer i poc més, està plena d'activitats. A nosaltres, com ve siguent habitual, ens toca col·laborar al màxim per al que ve siguent la música de la festa i este any amb ball ,pensat i fet.

També de nit, han tingut molt d'èxit els concerts organitzats en aquest empinat carrer.
Al remat ho hem passat molt bé ,la veritat!

Dies de foc i cendra

La nit del dilluns fou de les sensacions més desagradables en aquesta vida des que tinc ús de raó. Al tornar de les festes de Beneixama i Villena, ens aproximàvem a Bocairent i ja es divisava un foc amb una gran extenció de fum al seu costat, que es percebia des del mateix port de Bocairent.

El moment d'eixir d'aquell barranc i veure aquell infern que anava en augment fou horrible.
El camí per pujar a la meua caseta estava controlat per la policia i vaig haver de pujar a peu amb el cor en un puny , les passes apresurades i amb la vista alçada per observar allò...
Les hores passaven i les flames avançaven descontrolades contínuament miràvem cap a Agullent i cap a Bocairent. Consultava les xarxes socials i no paraven d'afegir-se noves fotos terribles i impactants. Així durant tota la nit... Les hores passaven lentament, i els nervis anaven incrementant-se.A l'alba, les flames es veien amb massa claredat i el fum ho impregnava tot... Tot i això els fronts visibles des de casa meva eren sols una xicoteta part de tot aquest fatídic incendi, i la incertesa era monumental.

Tancava el ulls, i m'imaginava de seguida que es tractaria d'un malson, que tot seguiria com abans...però el constant soroll d'avionetes i helicòpters i l'olor a socarrat em deia que no...obria els ulls cap a la serra i un ambient tèrbol i enrarit ocupava el cel i filtrava els rajos del Sol donant a tot un aspecte ataronjat i excessivament càlid, amb partícules de cendra en suspensió...
A tot açò, era el pijor dia per als incendis...feia un vent espantós que alimentava unes flames impredictibles.
Els equips d'emergències van anar augmentant-se, sobretot quan el Francisco Camps rondava les nostres terres per fer-se la foto... Nombrosos camions hidrobomba i tot-terrenys de les brigades forestals i voluntaris anaven accedint a la serra pels diferents camins. Açò era, tot i la desesperació, un tant més tranquilitzador.
Els fronts variaven constantment i s'han cremat moltíssimes hectàrees, però almenys ja no queda foc... Només brases fumejants, alguns troncs negres i cendra...
La zona de davant del repetidor, des del barranc de les neus fins el cementeri afortunadament ha quedat intacta, però la resta ha quedat arrasada...
El Paratge Natural de la Serra de l'Ombria- Pou Clar, La serra d'Agullent, la d'Alfafara, el Pla de Ponce i l'entorn de la Vila de Bocairent han quedat ferits de gravetat, cadascun amb els seus racons emblemàtics, les seues perspectives de fotografia, la seua flora i fauna pròpia...Ara l'unic que ens queda és ,amb el temps, plenar-se d'energia per regenerar aquest enclavament i recuperar la imatge d'aquestes muntanyes que teníem tots els veïns del voltant!