En ple camp de secà pel camí Reial,aguarda refugiada entre atmetlers i oliveres la menudeta casa familiar, construïda dècades enllà responent al típic ideal ontinyentí:la caseta,i ampliada anys després amb l'augment del nombre de fills.
Està envoltada de barrancs, bancals, bé siguen bresquilleres com vinyes i dos arbres centenaris : una carrasca i un immens garrofer ,amb una exel·lent vista al benicadell , la terra, roja com la sang ,l'engronsadora i la garrofera que amaga una veritable cova entre les seues arrels.
No obstant, el que caracteritza aquest lloc són els sentiments que porta ,un lloc que ha vist créixer des de ma mare, la major dels quatre germans,i que veurà el que serà la meua cinquena cosineta ,Mireia, que vindrà amb el fred de novembre (igual que jo,i de segur que diumenge).
Ai! quant que hem jugat!
També formen part de la seua història incidents amargs, que al cap i a la fi enfortixen la família com ara un incendi farà uns 30 anys, una mala combustió de la llar, o recentment l'arrabassament d'un camp d'atmetlers...
En canvi ,açò últim ha canviat les coses.Ningú va a la caseta per enjuntar-se, atès que al meu iaio no li fa gràcia anar donades les circumstàncies i de fet pensa fins i tot en vendre-la. El que ens toca fer ara és mantindre's junts, fills i néts, i cuidar d'ella per a que seguisca sent el que sempre ha sigut i que tant de bo dure per viure una 3a generació!
... i així, a l'abril, la menuda Mireia jugarà entre les fulles dels tímids ametllers, mentre les flors li besen les manetes i li fan pessigolles i s'està de mirar el Benicadell, que no la coneix...
ResponEliminaÀnim amb eixa recuperació!
ohhh! :)
ResponElimina