Indumentària i Ball a Castelló de la Ribera

De convivència??

Mira que això de ballar és un vici!!

I ara...amb Història de l'Arquitectura

Amenaça tempestuosa

Amb la pressió dels examens ,és habitual que la concentració se'n vaja per la finestra, per contemplar cels com aquests:

Esperant l'estiu...

Sense paraules...

No hi ha paraules per descriure el que se sent quan s'organitza una processó i no es fa perque al qui mana no li ix de la sotana...

Una previsible però curta ploguda ha fet que tots els membres , organitzadors del passacarrer i músics se'n vajen a casa amb el paraigues tancat i el sol manifestant-se darrere dels núvols . Perquè? bona pregunta. Pregunteu-li-la a aquell que ha convertit el temps de festa al carrer en una doble ració de sermó a l'església.

Els balladors han acabat baixant per un pràcticament sec empedrat de l'escalinata amb la il·lusió per terra i una evident indignació; i l'herba tallada per a l'ocasió, classificada i repartida en basquets i en cases al llarg del recorregut ha sigut abocada directament al remolc del camió de la neteja...

En fi, el corpus de l'any que ve de segur que ixirà al carrer, amb o sense rector.

Quan les campanes sonen, comença la processó!

És dia gran de Corpus.
Si l'oratge acompanya i no se'n va de mare per un extrem o per altre, Ontinyent, com moltes altres localitats del País, celebra la festivitat del Corpus Christi, un acte que tot i tindre un arrelament religiós, suposa un gran aparador cultural. La gent ix al carrer, per xarrar, veure els balls processonals que més o menys antics, enriqueixen el passacarrer, les relacions entre els veïns i revitalitzen zones que han quedat oblidades durant aquests últims anys.

Els cabets obrin la desfilada com és habitual per captar els xiquets. Els segueixen els "germans majors", els gegants que amb mirada fixa els vigilen per damunt dels nostres caps.
A continuació: , balladors dels Arquets i de la Veta; momos, Moma i Cavallets recórren els carrers del poble, dins un escenari històric i festiu, amb tocs de campana de fons, dolçaines, tabals i bombos.

Tot davant l'enramada, la processó i desenes de menuts amb blanques i ostentoses vestimentes de comunió.
Al cap i a la fi, es tracta de fer festa , tal i com feien els avantpassats, i deixar a banda preocupacions i polèmiques absurdes.
Per tant, el que està a les nostres mans és participar i fer poble! Endavant!

IX APLEC DE DOLÇAINERS I TABALETERS- CASTALLA

Ahir dissabte 8, les parets de l'Auditori Municipal de Castalla ressonaven amb les dolçaines i la percussió de 3 colles: l'Esclat ,del Verger; el Sogall, d'allí mateix; i nosaltres, el Regall d'Ontinyent. Fou tot una experiència i realment va ixir bé la cosa: la questió era fer música i ambient! a la pròxima més i millor!

Temps de Pasqua!

Temps de Pasqua, és l'hora en la qual el calendari és buit per plenar-lo de les més variades activitats: Ara és quan es fa la paella amb la família el divendres sant i es berena mona amb xocolate ,tots combregats al voltant una xicoteta taula a l'aire lliure. És aleshores quan es juga amb la pilota, al cementeri per exemple i es volen les milotxes entre els arbres fruiters, el moment per anar a Bocairent pel Barranc dels Tarongers, reunir-se al voltant del Pou Clar o coronar el magnífic cim del Benicadell! La Pasqua també dóna per dedicar bona part del temps amb l'afició preferida: la dolçaina, i passar els nervis més espantosos en el concert de presentació de festes de Bolbaite o participar en les festes de Moros i Cristians bé siga en un sopar de comparsa o en una entrà.

Per altra banda es moment de no perdre contacte amb els amics de la universitat (i amb la feina, en teoria) de la millor manera possible, amb una torrà a Dénia i festa fins que el Sol s'amaga darrere el Montgó.

Des de hui queda una setmaneta sense classes, però això sí, dedicada exclussivament als assumptes universitaris, que hi ha temps per a tot, i ara, doncs, és el millor moment!

La festa de la llengua!

El sol il·luminava el matí de dissabte de forma radiant.La Vall d'Albaida tenia una cita al seu bell mig, a Alfarrasí, un poble que conserva l'encant de les terres d'interior del País. Cap a les 4 de la vesprada s'anaren combregant centenars de xiquets, joves i majors per celebrar la primera Trobada d'Escoles en Valencià de la temporada. Nombroses taules amb tallers de manualitats atreien els més menuts per emportar-se una carassa pintada, un clauer, una samarreta o la més inòspit objecte que segurament no tindrà lloc reservat a les prestageries de casa... L'important és participar i passar-ho bé!
Nosaltres almenys tinguérem un gran i animat dia, fins que la lluna rellevava el sol amb una salutació d'allò més especial: Hola solet, hola lluneta!

Adéu pins, adéu!

Aquell amable i tradicional passeig dels caminants cap a l'Estació o el Cementeri mai serà el mateix després que els qui manen hajen preferit aniquilar tots els arbres abans que cuidar-los i tallar-los les branques més altes. Tant de bo! però no, de soca-arrel, ben a prop de l'ànima,per a que no puguen respirar, ni clamar als demés aquesta salvajada. Desició imperativa i autoritària. Fora! Aquests arbres són "un perill". D'ara i fins que l'ultima arrel de la terra siga retirada i els pobres lledoners que plantaran en el seu lloc es facen grans, el camí de pujada fins la serra serà un assagador més, una via sòbria ,amarga i polsosa. Això sí, que dóne pas a l'espectacular palmera que corona la gran rodona d'accés a l'institut. En fi, altre punt que afegir a la llista...

Les falleres també viatgen en Metro!

Potser aquesta siga la imatge que més m'ha sorprés d'aquests dies de falles per València.
Músics, fallers, falleres, banderins de les comissions més llunyanes al centre de la ciutat van en passacarrer amb tota normalitat per dins del Metro o envaixen els carrers sortejant l'espessa trama d'avingudes,en la qual la passarel·la de cares i colorides vestimentes de seda, monyos amb peinetes, agulles i arracades es queda repartida en voreres, illes i jardins a l'espera de poder passar. Tot amb les alegres i tant valencianes (i repetitives) peces musicals sense parar de sonar.

Enguany la festa no ha consistit únicament en veure les falles, que n'hem vist, sinó també :visitar les torres de Quart i la Llotja, anar a mascletaes, dinar a la plaça de la Reina(kebab), passar la vesprada al bar dels quintos, sopar per ahi(kebab) i anar de pubs o a la verbena d'una de tantes falles ocultes entre l'entramat del centre històric.





Conclusions del primer dia:
Gran i intens dia amb part de la penya d'arquitectura!
1- Mascletà en directe "nunca mais"
2-El kebab amb les restes de carn no mola...
3-On hi haja un gelat de McDonalds que s'aparte qualssevol altra cosa!
4-"Jo abans era puta"
5-A la tercera (pizza) va la vençuda
6- Pim.......pam......pim.. pam..pim pam

Conclusions del segon dia:
1- Passar 3 amb un viatge de Metro té el seu risc...
2- El MiniClub de Blasco Ibañez és un pub de gays
3- El Kebab de "Los hermanos" és el millor de l'univers.
4- Els Xurros de xocolate són una estafa
5- El pis de Víctor i companyia té més merda que el pal d'un galliner
6- Hi ha massa gent desesperada a les verbenes.
7- No menjaré kebab en una bona temporada...

La Vall, blanca!

I per quarta vegada la comarca ha vist la neu!

Durant tot el dissabte, nit de carnestoltes a Pego on desgraciadament no poguérem anar, els núvols deixaven escapar una incessant pluja de gel que cap a migdia anava quallant sobre les teulades, els arbres i el terra. Una transformació fantàstica de l'entorn que em recordà els meus temps passats quan la blancor del paisatge em despertava un estat d'eufòria extraordinari que feia que només entrara a casa a canviar-me la roba que tenia xopada i entrar en calor a la vora del foc.

Ens reuníem tots els veïns de la zona i anàvem a llançar-se boles de neu,a deixar-se caure per les ribes a mode de tobogan i moltes més coses per tal de gaudir d'aquell escenari tant diferent i sorprenent per a nosaltres.De fet, el dia que nevava es dinava ràpidament i no es tornava fins que el sol anunciava la reua retirada.

Les coses han canviat, però la neu serà neu , i aquell nosequè (...)romandrà per sempre.

El Gener

Mentre descanse del penúltim examen de la universitat ,que per cert no ha ixit massa bé que diguem, pense en tot el que portem d'any, només un mes però, kin mes! l'encant del Gener ,el mes, no la peça de dolçaina que toquem fins la sacietat, és clarament Sant Antoni, concretament el de L'Ermiteta d'Ontinyent, que es celebra una setmana després de la data oficial atès que els de L'Ermiteta eren els llauradors, i ho canviaren de dia per tal que no coincidira,per respecte, amb la "grandiosa i ostentosa" festa de l'altra punta, a la desapareguda ermita de Sant Antoni de Padua,de rics, i veus per on,la nostra ha sobreviscut, l'església i la festa.

En fi, el fum, el fred, el foc... els ensordidors trons de petards i traques, els numerets del porc amunt i avall, dona-me'n dos, va que segur k toca! un rastre d'animals al llarg del carrer principal, el menjar, (sobretot!) de matí per generositat de Fuset, hora després dinar, de vesprada retreta amb foc abrasador,aigua dels bombers que refresca, i tant que refresca eh Àdel! i una animalada de xiquets amb farolets que amenacen reiteradament de cremar els demés són els que caracteritzen la festa.

Quan les fogueres esdevenen en buscalls ,que hom aprofita per escalfar-se o fins i tot torrar carn, es dóna inici a una de les més llargues dansades conegudes en aquest poble. Aproximadament 170 balladors es combregaren a sota dels arbres de la part de dalt de Sant Antoni esperant una inacabable eixida de dansà que finalitzava amb una roda triple final al voltant de la foguera del barranquet .Tot seguit els dimonis, inundaren el carrer de fum i espurnes.

Ja després vingué l'orquestra i més coses que no us sabria contar detalladament. La qüestió es que a les 4 i escaig la pluja va demostrar l'adjectiu en castellà que li ret homenatge: "aguafiestas" i el millor que podia fer era gitar-me una estona, ja que a les 7 i mitja m'esperava... la depertà!

La despertà realment és molt entranyable i emocionant,quan la gent obri les seues cases per oferir un timonet calentet i algun pastisset,però sense comptar amb el fred, la pluja, la son i la obscuritat de la matinada.
La pluja desgraciadament va estar present durant tot el diumenge, i no anàrem a la retreta ni a la processó, de totes formes ja estava bé la cosa, no?

Aquest cap de setmana conclou aquest mes, amb ganes d'encetar el Febrer al pis de valència amb gent de confiança i molt bona energia, amb aquest ambient estiuenc a prop de la platja, i amb les carnestoltes de Pego i un viatge a la ciutat francesa de Chalon a la vista!

EL CANT DE LA SIBIL·LA 2009!

La nit del temps, amb llamps i fum donava inici a l'espectacle,i a so de tambor i campanes entrava la parca, les filaneres; filles de la nit, i deu persones de distinta edat i classe social , que començaven el Ball de la Mort només el director i compositor, Paco Tortosa, alçava els braços. Els instruments i el cor encoratjaven la Mort per a que acabara amb la vida de la resta.
Seguidament l'orgue i la trompeta anunciaren la vinguda de les Sibil·les que cautivaren el nombrós públic amb els seus cants.

L'actuació continuà amb més musica ,cant ,campanes i molts efectes especials .Aquest any el Cant de la Sibil·la, més espectacular que mai!

MIREIA!

La més xicoteta de la família!

Al vent!

No es tracta de la cançó de Raimon, sino de l'aventura que tinguerem ahir dijous el meu grup d'urbanisme per la ciutat de valència! que per poc no s'envolem junt amb les cadires, testeres, tanques que anaven per l'aire, fulles, branques, arena, bosses de plàstic, que anaven a parar a les nostres cares constantment. Mai començar un treball havia sigut tant arriscat i alhora divertit!

Més de 1000

T'en cantaré més de mil.Això diu el nostre cantant i amic Pep Botifarra, que dissabte presentarà el seu tant esperat nou disc al Gran Teatre de Xàtiva, i que de miracle ens queden entrades per veure a ell i a tota la seua rondalla que tant ens ha acompanyat durant els últims anys a ballar per tot el País Valencià!

A la caseta del meu iaio

En ple camp de secà pel camí Reial,aguarda refugiada entre atmetlers i oliveres la menudeta casa familiar, construïda dècades enllà responent al típic ideal ontinyentí:la caseta,i ampliada anys després amb l'augment del nombre de fills.

Està envoltada de barrancs, bancals, bé siguen bresquilleres com vinyes i dos arbres centenaris : una carrasca i un immens garrofer ,amb una exel·lent vista al benicadell , la terra, roja com la sang ,l'engronsadora i la garrofera que amaga una veritable cova entre les seues arrels.

No obstant, el que caracteritza aquest lloc són els sentiments que porta ,un lloc que ha vist créixer des de ma mare, la major dels quatre germans,i que veurà el que serà la meua cinquena cosineta ,Mireia, que vindrà amb el fred de novembre (igual que jo,i de segur que diumenge).
Ai! quant que hem jugat!


També formen part de la seua història incidents amargs, que al cap i a la fi enfortixen la família com ara un incendi farà uns 30 anys, una mala combustió de la llar, o recentment l'arrabassament d'un camp d'atmetlers...

En canvi ,açò últim ha canviat les coses.Ningú va a la caseta per enjuntar-se, atès que al meu iaio no li fa gràcia anar donades les circumstàncies i de fet pensa fins i tot en vendre-la. El que ens toca fer ara és mantindre's junts, fills i néts, i cuidar d'ella per a que seguisca sent el que sempre ha sigut i que tant de bo dure per viure una 3a generació!

Bye bye Summer(cat?)!

Escric des de València els records de tres mesos de vagància i relax, de festa i d'aventures amb la bici per totes les serres del voltant... Ara plou i comença a fer fred, i sembla difícil imaginar-se la intesa calor que hem patit ,que no ha sigut poca, sobretot a Xàtiva,on l'aire acondicionat del cotxe de pràctiques lluitava per combatre la forta calitja que hi havia a l'exterior, amb la mestra d'autoescola indicant dreta i esquerra, primereta, segona, xafali que no arribem, ixe embrague! redueix!baixa la finestra! ai mare quina calor!açò es un stop,no un ceda el paso!...per a després suspendre dues vegades i quedarme mig estiu maleïnt-ho tot..."Cotxe en el pàrquing?" NOOOOO!

Independentment i gràcies a la dolçaina he recorregut més terres que en tot el curs passat :El viatge més impressionant va ser a mitjan Juliol, a Solsona, amb els gegants i cabets i tota la colla que hi ha darrere.A part, amb els moros i cristians hem anat a Oriola, Els Poblets,Elx,Alacant, Castelló de Rugat,Paterna,Benigànim, Fontanars,Cabdet,L'Olleria,Villena, Mutxamel i Atzeneta d'Albaida... i amb els dimonis de Sant Rafel al seu barri ,a Navarrés, Benilloba i Vallada. I com no a Ontinyent, per a unes coses i altres, per a passejar, comprar,xarrar,divertir-se...i al Pou Clar!
A pesar de no tindre cotxe vam poder anar-hi, ací i a les festes dels pobles de la contornà: Agullent, Aielo, Albaida, Atzeneta...


També dir que l'Estiu ha servit per enjuntar tota la família,i als vells amics. I de tant de planificar alguna quedada amb els de la universitat només n'ha resultat una al final de les vacances, això sí per a repetir!
També ha hagut temps per a anar a Terra Mítica, i a la platja, exactament a la de Gandia, que n'estem abonats.


I deia relax per l'absència temporal del meu germà que es trobava allà on Déu pergué les espardenyes d'espart, per tant en ma casa regnava la tranquilitat jajaja( es bromaa!) i vaig poder fer el que no he fet en cap estiu, llegirme dos llibres sencers!i grossos! :"los 36 hombres justos" i "El juego del ángel" ambdós prestats temporalment de la biblioteca santrafelina de "marede Moisès e hijos"(t'ho agraisc! XD).


A més la piscina ha sigut la meua inseparable (ara blava, ara calentota, ara congelà, ara verda, ara túrbia, ara blava...) i el menjar de McDonald's, a tutiplén.Però de BigMacs nunca mais eh! perfavor!

I res més,ara el que toca és acostumar-se a la rutina tardorenca , i disfrutar del cotxe!!!que la tercera va ser la bona!!